Hazel (Shailene Woodley) és una noia malalta de càncer que creu que la seva vida és una simple espera fins a la mort. Però tot canvia quan coneix a Augustus (Ansel Elgort), un noi que va superar un càncer, amb qui viu una preciosa història d’amor de la qual els dos n’aprendran una valuosa lliçó.
Últimament, quan s’estrena una pel·lícula sobre adol·lescents amb càncer, s’espera trobar una història basada en la trivialització de la malaltia, a l’estil Albert Espinosa. Però “Bajo la misma estrella” ofereix una creïble història d’amor que permet veure la realitat: la duresa i el patiment de la malaltia, però també un toc d’esperança i felicitat. Un amor infinit dins d’un temps finit.
Els germans de “Divergente”, Shailene Woodley (“The Descendants”) i Ansel Elgort (“Carrie”), sorprenen molt positivament en els seus respectius papers de Hazel i Augustus, la parella perfecta. Hazel és una noia que es passa el dia veient reality shows, sense ganes de fer res, simplement esperant el moment de marxar. Augustus és un noi que va superar un càncer i que ara ha decidit viure la vida al màxim, utilitzant una màscara de felicitat i divertiment constant per amagar les seves pors i inseguretats. Els dos es coneixen en un grup de suport i ràpidament s’enamoren, i a partir d’aleshores comencen un emotiu viatge en el qual cadascun aprèn del millor de l’altre.
Tot i que al principi la seva història sembla massa veloç, l’espectador ràpidament se n’adona de com el missatge que transmet la por fer creïble: per començar alguna cosa, només s’ha de fer un pas endavant. I en això es basa la pel·lícula, en mostrar una forma de viure molt diferent de com es viu cada dia. Els personatges, molt ben creats i treballats, mostren totes les facetes de la malaltia i de com conviure amb ella. Així doncs, no és una d’aquelles pel·lícules sobre adol·lescents dirigides exclusivament a adol·lescents.
Com a únic punt en contra es podria destacar que la major part de la pel·lícula conforma un audiollibre de la novel·la original, amb monòlegs i inclús diàlegs clavats a la paraula impresa. Tot i això, les paraules escollides per narrar la història són de tan alt nivell emocional, que haver utilitzat unes altres hauria espatllat la pel·lícula. Algunes frases, qualificables de cèlebres, estan acompanyades per les imatges corresponents, oferint així una perfecta harmonia entre el que es veu i el que se sent. Tot això genera una gran pressió als conductes lacrimals que difícilment aguanten la contenció.
Tot i ser molt dura, “Bajo la misma estrella” deixa molt bona sensació en sortir de la sala, i et dóna ganes de viure. No cau en les típiques malinterpretacions del carpe diem i el tempus fugit, sinó que mostra una manera de viure el dia a dia i les relacions personals des d’una visió sense por del que pot passar. Cadascú pot interpretar aquesta obra a la seva manera i pot quedar-se amb el missatge que vulgui, però l’esperança n’és un factor comú. Permet-te viure aquesta història i plorar tot el que no t’has permès en molt de temps.